Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món

Coral Kantica de Bilbao

Innovar en educació és el repte. S’està qüestionant cada dia el paper del sistema educatiu front els reptes de la societat del coneixement, amb raó. Els indicadors no mostren resultats que avalin la feina que el sistema està fent en aquest moment. Només alguns països obtenen rendiments a l’alçada de les demandes dels estudiants, i de rebot, la pròpia societat no està obtenint els ciutadans preparats per als nous reptes que necessita.

No vull dir que no se’n parli, més aviat tenim un excès de polèmica en aquest cas, l’educacio està en boca de tots, la necessitat de renovació, d’innovació es present a tots els forums i al carrer, com és doncs que no es nota a dins del sistema? De tot això se n’ha parlat en la Jornada del FEAE (Forum Europeu de Administradors de l’Educació) que s’ha celebrat a Bilbao. En el programa de la Jornada es pot veure més.

Vull assenyalar però que el que més m’ha interessat és el projecte Heziberri que promou Innobasque, l’institut basc per a la innovació. Heziberri és l’intent de fer que tota la societat basca participi en el procès d’innovar el sistema educatiu. I això ja és innovació. La frase amb que inicien el camí és especialment significativa: “The futur is here, now, and the past is full of actuals deeds, real history. Utopias hardly have the meat on their bones to sustain a people in grave times” de Patricia Hampl

Les idees bàsiques són: posar a treballar a gent molt diversa en la mateixa direcció, empreses, professors, institucions; utilitzar les TIC com a potencial i procediment transversal; donar prioritat als emprenedors amb capacitat d’aplicar les idees,  només hem de pensar, també s’ha d’actuar. I treballar amb visió de futur, evitant esclerotitzadores formes de fer com les que colapsen l’acció educativa, masses normes per a pocs resultats. Semblen propòsits senzills, potser simples, però són la clau.

A les Jornades varem poder sentir persones com Alfons Cornella (Infonomia) que ens va presentar el marc de les necessitats socials d’un món canviant; o Sibo Arbeek d’ICSadviseurs que va ensenyar una altra forma d’escola, edificis oberts, espais canviants, mobiliari que ja no és el verd de sempre. Podeu veure més informació sobre la jornada al blog de Mikel Agirregabiria una de les persones que més en sap d’innovació i educació, present a la Jornada també.(Blog de la Jornada)

Per cortesia de Josi Sierra l’entrevista al Director General d’Innovació educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya a les Jornades al seu blog Conocity, ciudad del conocimiento.

Conclusions del que hem viscut a Bilbao aquests dos dies: la gent ha de treballar en xarxa dins la xarxa, no hi ha volta de full. La innovació és la clau, sense innovació no solucionem els problemes de la gent, del món, d’aquesta societat líquida (Bauman a Barcelona el dia 20 de novembre) i les TIC són la eina imprescindible que les persones han de fer servir. Els nostres estudiants són innovadors, l’escola ho ha de ser. Una mostra la Coral Kantica que va cloure la Jornada amb una actuació innovadora i de molta qualitat.

LLibre: Tiempos líquidos de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: La buena nueva de Helena Taberna

Música: Coral Kantica

Encara no em faig a la idea però la foto que il·lustra aquest post és meva, feta des del mirador del Tibidabo, avui mateix, i amb la blackberry. Havia acabat de fer un missatge a algú i mentre esperava resposta, no m’he pogut estar i he fet la foto per penjar-la al twitxr i que els meus amics de twitter, bloc i facebook veiessin com de bonica estava Barcelona sota la pluja. I ha estat llavors que el meu amic d’Internet, Jordivk, m’ha sorprès amb la meva foto, passada pel “fotochop”, com diu ell, i s’ha convertit en la meravella que veieu.

Aquesta història personal és una mostra de com Internet és el mitjà, en lletres grans, del segle XXI. La setmana passada vaig tenir la sort de ser a l’E-week i formar part de la Taula Rodona: LIibres, pantalles i lectures: guerra o pau? a la Llibreria La Tralla de Vic. Va ser un honor compartir taula amb Robert Logan, professor de la Universitat de Toronto i deixeble de MacLuhan, que han format part de la meva educació en mitjans des de la universitat. La idea de que tot és a un clic, de que som més a prop els uns dels altres mitjançant la xarxa és una absoluta realitat. La nostra societat-xarxa ens està modificant la vida. Ja no podem obviar-ho, és més, no volem. Ja no podem seguir pensant en “apocalíptics” o “integrats”; ara si no ets a la xarxa no estàs al món, perquè el món és la xarxa.

Podria semblar agosarat el que afirmo, de fet l’excletxa digital existeix, però vull recordar que l’escletxa social o l’escletxa cultural han existit i existeixen. La xarxa no podia ser diferent. El fet és que si podem crear, gaudir, fer coneixences, generar riquesa o estimar de forma digital és que no estem només parlant de tecnologies, estem parlant de canvis de paradigma en cada una de les facetes de la societat. Potser no tot serà positiu, de fet la utilització humana de les eines sempre comportarà un costat fosc, no som perfectes, i d’això, com de tot, la tecnologia és innocent. Però el que sí podem assegurar és que Internet està modificant per a bé molts dels comportaments humans. La campanya que ha portat al primer home de raça negra a la presidència dels EUA ha estat la primera on Internet ha tingut paper clau. Les denúncies dels abusos de la guerra d’Iraq van ser les primeres mostres de com Internet ja no era només un somni de bojos universitaris.

Logan a Vic va dir que Internet és el cavall blanc de la democràcia al món, doncs sí, estic d’acord, perquè a més Internet ens permetrà sortir de crisis econòmiques o gaudir de fotos de Barcelona a quatre mans virtuals.

Llibre: The Gutenberg Galaxy de Marshall Macluhan

Pel·lícula: Blade Runner de Ridley Scott

Música: Tears in heaven d’Eric Clapton

Màrius, Rubiralta, secretari d’estat d’Universitats, va pronunciar dilluns 10 de novembre, una conferència a la Societat  Econòmica Barcelonesa dels Amics del País que presideix Miquel Roca. El tema de la conferència era l’Estratègia Universidad 2015 per a la qual va estar acompanyat també d’Alfred Pastor professor de l’IESE.

En un entorn singular, un palauet al carrer Argenteria, es va anar posant sobre la taula la situació de la universitat espanyola i catalana en el moment actual i les perspectives de futur en el marc de l’estratègia Universidad 2015 que ha dissenyat l’equip de la ministra Garmendia. En aquesta estratègia es veuen clarament algunes variables que cal distingir: la necessitat de rendiments superiors en resultats d’éxit dels estudiants universitaris; la obligada relació de la universitat amb el món empresarial i la relació de la universitat amb l’entorn, en tasques de motor de desenvolupament econòmic i social.

Cal esmentar que de les universitats espanyoles, només la Universitat de Barcelona es troba entre les 100 primeres del rànquing mundial de millors universitats; i només la Universitat del País Basc és la que té una balança comptable positiva respecte del retorn que la universitat fa a la societat, per 300 milions d’euros que tenen de pressupost, generen 1500 milions de guanys a les empreses i institucions veïnes.

Segons Rubiralta cal que les universitats facin un plantejament de les seves fortaleses i les seves febleses, per arribar a ser “campus d’exce·lència” amb objectius clars de I+D+I acordats amb el teixit econòmic i social que els envolta i relacionats amb una missió estratègica global i a termini.

En moments de crisi econòmica com el que vivim, l’aposta de la universitat ha de ser agosarada i ha de ser acordada amb el màxim d’agents socials propers. Les aliances estratègiques són clau en el context d’un món global que ens interpela sobre la possibilitat de tenir estudiants de Singapur o de Barcelona en una mateixa aula. Rubiralta reclama obertura de mires per a la inversió en innovació i recerca com a peces clau per a la superació de la crisi econòmica. Bologna és per ell una clara estratègia d’universitat global sense la qual no podrem abastar els reptes del moment.

De les intervencions del públic em quedo amb la del Sr Joan Majó que va posar de manifest la manca de flexibilitat dels perfils professorals degut al funcionariat i la mal entesa “democràcia universitària” que permet fer fora un equip de govern a partir d’una assemblea d’una part de la comunitat universitària. No hi ha cap país occidental que tingui aquestes formes organitzatives en el context universitari.

Miquel Roca en el discurs final va comentar que li calia demanar disculpes, com a “pare de la Constitució” per dues raons: una per la forma com s’organitza el Tribunal Constitucional i l’altra per com s’organitza la universitat, referint-se justament a aquesta característica assemblearia que comentava el Sr. Majó.

Hi ha feina per a la Universitat en aquest moment.

Llibre:La sociedad red de Manuel Castells

Pel·lícula: Los limoneros de Eran Riklis

Música: Song 2 de Blur

La darrera pel·lícula de Ridley Scott es diu Body of lies, basada en un llibre del periodista del The Washington Post i escriptor David Ignatius. El títol que en la traducció entenem per Xarxa de mentides, prové semanticament de “cos/body” amb conjunt de fets o coses. L’acció passa a Orient Mitjà però és conseqüència de les decissions que prenen persones a milers de distància, sense coneixement de la realitat sociocultural; com tampoc ho són les dels fonamentalistes que preparen atemptats a occident. On és el punt de trobada real dels qui ja viuen en les pantalles de la xarxa global?

S’explica en aquesta història ben travada d’Ignatius i Scott que els més poderosos amb satèl·lits que poden seguir una persona a metres, de continent a continent, no són capaços d’evitar atemptats preparats per radicals que ja saben que els mòbils i la xarxa poden ser interceptats i que comencen a comunicar-se de persona a persona. L’adaptació és la clau de l’éxit, Darwin dixit.

Davant l’expectativa de la nova administració Obama, un dels reptes del nou president és retornar als ciutadans del món que l’han aclamat en la victòria, procediments de veracitat en les actuacions de la més poderosa màquina mundial de generar guerra o pau, els propis Estats Units d’Amèrica. Als articles dels diaris més importants se l’ha qualificat com “l’home del futur” i per això s’espera que sigui capaç d’entendre’s amb la gent de tot el món, ell que prové familiarment i personal, de mons tan dispars com Àfrica, Àsia o Amèrica.

A la pel·lícula, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir éxit en la seva feina, cosa que no es compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment DiCaprio es salva justament per la seva coneixença del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?

Llibre: L’audàcia de l’esperança de Barack Obama

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: Tutu (live) de Miles Davis

Barak Hussein Obama ja és president electe dels Estats Units de Nordamèrica.

És un dia històric per molts motius, s’acaba l’era Bush, retornen els demòcrates a tenir majoria al congrés i la presidència. El país més important del món ha provocat una crisi econòmica, conseqüència d’una manera de governar, laissez faire, laissez passer al mercat; tot plegat és el moment de reinventar-se les relacions socials, les normes econòmiques i els plantejaments polítics.

Amb un element clau, la xarxa Internet que ha possibilitat el triomf aclaparador d’Obama, present a twitter, present a facebook, i amb les més altes cotes de suport personal i econòmic per a un candidat. L’equip d’Obama té a les seves mans els correus electrònics i els blogs i webs de milions de persones que són diner líquid en el món virtual. Es faran milers de tesis sobre la capacitat comunicativa del candidat, els seus discursos, la seva comunicalitat, l’aspecte i la forma de parlar.

Estem en el món global de la comunicació i qui sap comunicar-se, guanya. Per això Obama és el president de l’emoció, perquè ha mogut a la participació (més del 70% dels possibles votants), perquè ha generat expectació arreu, i per tant ha recuperat per a EEUU la presència global en postiu que l’era Bush havia fet perdre als americans.

La gent necessita de les emocions, i els mitjans de la societat de la informació ho traslladen i engrandeixen fins al paroxisme. El video que veieu a dalt és el de la reacció a Chicago de la gent que sentia la victòria d’un home que encarna el somni americà per excel·lència, la d’aquell que no està previst que arribi tan amunt, el somni de tots. Va dir que podia i ha pogut, potser els altres també podrem, ara no és el moment de pensar en res més.

Fotografia La Vanguardia

Aquesta fotografia és la d’una classe al MIT. Reconeixem alumnes i professor però no reconeixem el context. Sofàs, disposició en cercle, anivellament dels rols, ordinadors. És la imatge de com es gestiona el coneixement en l’era digital. La utilització de les eines tecnològiques no és nomès l’eina és també una modificació de procediments per a arribar a la millor transmissió de sabers.

Aquesta és una veritable revolució que fa temps que va arribar a les llars. Qui recorda com eren les cuines de les nostres àvies quan nosaltres erem petits? no teniem microones, ni congelador ni cafetera Nespresso, per dir només algunes de les eines que han modificat substancialment la feina culinaria. I això ho tenim també als dormitoris o als lavabos. La nostra vida procedimentalment ha estat modificada amb les tecnologies. L’escola també ho hauria de ser, però algú reconeix en les nostres escoles la imatge de dalt?

No estic reclamant un MIT a cada escola, encara que un MIT o dos a Catalunya no estaria pas de més;  però potser una mica de revolució en les formes ens portarà també cap a la revolució del fons. Diem que els milers de cursos sobre informàtica no ha donat resultats entre els nostres docents. No és veritat, conec molts profes (CEIP Can Parera) que amb un curs de blogs de 10 hores han estat capaços de fer que els seus alumnes de parvulari entrin en el món màgic d’internet; i conec molts alumnes d’universitat que amb una classe d’un profe canvien el concepte d’educar, com és que després no ho veiem en els resultats del sistema?

Mirem el que està passant dia a dia entre els alumnes i els seus profes…donem-los les eines que necessiten, facilitem-los la feina i ells faran innovació i tindran resultats. Saben fer-ho.

Llibre: Los muertos del Carso de Veit Heinichen

Pel·lícula: Transsiberian de Brad Andersson

Música: Inverno d’Adriana Calcanhoto

L’espectacle de la televisió és l’antítesi de l’aprofundiment en els temes. Un debat televisiu sobre l’educació per aclarir què passa amb els alumnes a les escoles de Catalunya difícilment posa llum en la situació. TV3 ho ha intentat però la mínima possibilitat d’explicar-se per part dels assistents, complica l’expressió dels punts de vista. I la selecció dels perfils dels especialistes és necessàriament parcial, a voltes poc adequada, no representativa. El format televisiu acota a la baixa la capacitat d’exposició de problemàtiques com l’educativa que pertoca a molts i que és un ecosistema viu i canviant que no és susceptible de solucions màgiques.

El que queda d’un programa televisiu són frases:

els alumnes nouvinguts no són un problema, són una oportunitat

la pública és igual de bona que la concertada

la qualitat objectiva de la nostra escola pública ha millorat

els mitjans de l’escola són minsos i no són suficients

l’escola és el reflexe de la societat, no és un laboratori a part

el qui segrega és la classe social no l’orígen cultural

el sistema educatiu ha d’ésser adaptable als canvis socials

hi ha un desequilibri en la formació dels professionals docents

la resposta als reptes de l’educació passa per confiar en els docents

els infants tenen dret a tenir el millor professor

Com espectador, algunes consideracions: El protagonista del fet educatiu és l’alumne, i la relació fluïda amb el docent és el procediment . El prestigi de l’escola és fonamental en el context social i l’augment dels recursos econòmics i humans també. El sistema educatiu és l’únic que inclou tothom. No he vist això en el debat. He vist més educació en els anuncis publicitaris i he vist un repte professional i social vers els nostres infants que ha de fer pensar a tothom. La tele no ha estat a l’alçada.

LLibre: Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari

Pel·lícula: La lengua de las mariposas de José Luis Cuerda

Música: Batiskafo katiuskas d’Antònia Font

Pensar en luxe és pensar en Tiffany’s, la més gran botiga de diamants, la més cara, la més luxosa que existeix al planeta. La frase d’Audrey Hepburn a Breakfast a Tiffany’s desitjant esmorzar amb els diamants de la famosa botiga de la cinquena avinguda de Nova York ens transporta a un món buit de continguts on els desitjos són el referent, i quant més cars i inútils més importants.

L’iconografia del luxe és un dels referents sobre els que es construeix la societat postmoderna, aquesta societat líquida que ens aclapara amb la imatge, darrera de la qual moltes vegades no hi ha res. En aquest moment de crisi econòmica, que és pràcticament un canvi de paradigma socioeconòmic, s’inaugura Tiffany’s a Madrid i ben aviat al Passeig de Gràcia de Barcelona. Tot un símbol de la contradicció entre subvencionar els bancs i comprar diamants.

Seria un luxe el que significa posar un xip a una ossa reintegrada al Pirineu ? L’ossa és un animal al que cal seguir i vetllar perquè repobli les muntanyes en un programa europeu, mentre els veïns de la Val d’Aran es queixen i demanen que es retiri de la seva vall perquè significa un perill. Estariem d’acord en que les accions per a la sostenibilitat del planeta no són un luxe, tot i que ho puguin semblar, com tampoc seria un luxe l’oficina mòbil del president del Parlament que ha sofert les queixes interessades d’alguns que posen en qüestió que sigui un dispendi necessari. Què són luxes i què necessitats?

Realment estem davant de fets que mirats amb perspectiva no ens donen la pista de quins valors ens mouen. La fragilitat dels conceptes que estan al darrera  d’algunes notícies no les fan menys importants a l’hora de sortir a la telelevisió o als diaris, al contrari,  sembla que la futesa és la que eleva la notícia a categoria. Sigui perquè és un exotisme com el tema de l’ossa, o sigui perquè és cinematogràfic com el de Tiffany’s o sigui perquè la política a casa nostra no dona més de si, com en el cas de la injusta utilització interessada de l’oficina movil del cotxe del president del Parlament. Tot plegat només perceben aquesta liquiditat d’una societat canviant que encara no ens ofereix solucions on encabir la nostra realitat i la dels altres.

Llibre: In cold blood de Truman Capote

Pel·lícula: Lost in translation de Sofia Coppola

Música: Shut up and let me go by The ting tings

Comunicació i intercanvi són eines que els humans hem fet servir al llarg del temps per a relacionar-nos. No sempre han estat sincronitzades, ni en directe, no oblidem que els tambors o el fum s’han fet servir per a comunicar i interactuar des de temps immemorials.

Les tecnologies de la informació i la comunicació han significat un canvi de concepte en les formes de la comunicació, però són a la fi i a la cap el resultat de la necessitat dels humans de ser a prop uns dels altres. Les xarxes socials són el darrer input de la gran xarxa Internet; Facebook, Twitter, Myspace o Tuenti s’estan convertint en els motors de la conversa entre humans.

Com molt bé apunta Pierre Assouline en una entrevista a La Vanguardia: “la conversa avui es desenvolupa a Internet en comptes de fer-se als cafés…” Llegint-lo he tingut la sensació de que estava parlant de mi i d’aquest blog, que no en va es diu Platxèria que significa: Fet de passar el temps alegrement dos o més conversant, fent gatzara, etc segons el Diccionari de l’IEC.

La constatació de que el món es desenvolupa en una realitat virtual paral·lela no és una història cinematogràfica com la de Matrix, és una realitat que modifica els nostres hàbits i la nostra forma de fer, tant per a les relacions personals com per les de feina o les polítiques. La utilització de la xarxa del presidenciable Obama li està donant a la campanya nordamericana una vessant fins ara desconeguda, la de fer sentir la veu de la gent directament al candidat i també la de que aquells que estaven allunyats de la participació política, especialment els joves, s’acostin i mostrin interès per votar.
Els mitjans de comunicació estan veient com el periodisme ciutadà estan prenent valor i forma no despreciable, i obliga als grans a posar-se les piles, com La Vanguardia que està demostrant un interés especial per la seva presència a la xarxa, ara amb una estratègia innovadora com és la de posar el seu arxiu a disposició de tothom amb una hemeroteca que és un dels recursos informatius més complets de la nostra història. Tot plegat per a sobreviure com a mitjà.

No es pot ser apocalíptic en aquest terreny, s’ha de ser integrat, s’ha de saber estar en el món de la xarxa i aplegar les eines que ens facin factible viure el temps que ens ha tocat. Ho deixo aquí per ara que el meu fill em crida perquè ha acaba de crear una música al seu mòbil nou i m’està demanant que l’escolti amb ell mentre em fa una foto i l’envia al meu correu perquè la pengi al Platxèria…el que dèiem…

Llibre: L’irradiador del port i les Gavines de Joan Salvat Papasseit

Pel·lícula: Matrix de Larry i Andy Wachowski

Música: Mr. C.I. de Michel Camilo Trio

Burn after reading és el darrer film dels Germans Coen. Un divertimento que et posa els pels de punta. La creació d’una senzilla obra d’espionatge es converteix en una comèdia negra i buffa que ens fa tornar seriosos a poc que ens aturem a pensar.

D’entrada l’equip d’actors és magistral i no deixa indiferent: Clooney, Pitt, Malkovich, Macdormand són noms que asseguren el tret (i mai millor dit); la signatura dels Coen i el títol, ja ens predisposen a una bona dosi de creativitat i gaudi.  Perquè per exemple, el títol: Cremar després de llegir, inteligència és relativa…ja ens posa sobre la pista del que veurem, un seguit de personatges que es creuen en una trama d’espionatge que no és tal, en realitat ens mostra un grup de persones solitàries, que viuen en la mentida més burda, que es desesperen en les seves mediocres vides, i que busquen la felicitat sense trobar-la.  Mentre uns espies de mentida remenen per la trama posant de manifest que allò tan important com els serveis d’espionatge tenen la mediocritat i la banalitat com a rerefons de les grans fites d’altres pelis.

A ressaltar el paper magistral de Pitt, fent de monitor de gimnàs que no és precissament una inteligència prvilegiada, o la mateixa Macdormand que broda el paper de soltera desitjosa de trobar parella. Tot plegat amb una fotografia i una ambientació sobria i  aconseguida, que ens transporta a les velles pelis dels seixantes del segle passat, pràcticament estètica “superagent 86″ posada al dia. Per a riure i pensar.

Llibre: El nostre home a La Havana de Graham Greene

Pel·lícula: Fargo dels Germans Coen

Música: A walk on the wild side de Lou Reed